Caerás.

Me sorprendo, sonrío. Si, vuelvo a respirar, y sonrío. Recuerdo momentos inolvidables y respiro, respiro hondo. Melancolía, ¿qué más da? Sonrío, pronto volverá. Abrazos y lágrimas gravadas a fuego; sonrío, no volverán. Me busca en medio de sus sinsentidos, cuando no me encuentre, volverá. Sé que no  es sin mí, ni tampoco conmigo.

Una corazonada. A petición tuya, respuesta mía. No me necesitas nunca, excepto cuando crecen las bolas de pelo en atardeceres solitarios que te dejan mudo. Mudo, sordo, quién sabe si también cojo. El corazón cojea. Yo ya lo acepté, sonrío.

No me busques, estoy aquí. Huelo tu perfume a miel, respiro y sonrío, soy así. Lo recordarás siempre que quieras, estoy aquí. No me iré nunca o tal vez sí. Tal vez eche a correr lejos, pero siempre miraré hacia atrás. Miraré para ver como caes, porque sé que no eres sin mí, ni tampoco conmigo.

Respiro, no intentes entender mis sinsentido. Sonrío, hoy soy feliz y sonrío.

Adeu, adeu.

No em fa fastig saber que no hi ets. Tan si val si et trobo a faltar com si ho deixo de fer. Mai no m’han fet cap gracia el acomiadaments, barregen massa sentiments.

Jo soc de les que plora, als acomiadaments dic. Ja us he dit que no m’agraden, que no em faig amb ells. Però tampoc acostume als retrobaments, que em fan goig no us ho negue, perquè normalment esperes eixe moment, no se dir-te certament si amb ànsia. La qüestió és que els retrobaments ens fan els nervis fora, perquè els esperem, sempre hi ha a dintre alguna mena de llumeneta que ens fa esperar que aquells dels que se’m acomiadat tornin.

No tothom del que t’has acomiadat torna, i dels que tornin, fes-te l’ànim de que se’n tornaran a anar, això és així. Per això tampoc m’agrada plorar als acomiadaments, són una mena de forma d’anar endavant en el temps, marquen moments. Alguns fan més mal que altres, però tot acomiadament és costos.

No podem anar en contra d’ells. Retenir a qui se’n ha d’anar, deuria ser delit. Així que et deixe anar, no em fot gens que no et puga veure en molt de temps; així és com avancen les nostres histories, això és el que hi ha, no es que em resigne, sols parle de la realitat.

Adeu, adeu. Tornaré a encendre la llumeta per esperar-te en vela, per a quan tornis dic.

nostra amistat.

El temps se’ns va. O més bé ens el lleven de les mans. Que som menuts per al que volem i jovens per berenar-se el món a mitjan vesprada mentre mirem la tele i, entre rialles, perdem el temps.

El temps el compartim, no sempre amb qui volem, però sempre amb algú. El temps ens posa a cadascú al seu lloc. El temps ens ofereix moments inoblidables que queden gravats sempre a la nostra ment, perquè, com que encara som jovens, podem recordar el que volem. El temps li dona al oblit allò que no volem recordar, i els jovens el que no volem recordar són aquells moments que més ens dolen, però, en canvi, si volem tindre sempre consciència d’aquells moments que ens marcaren per a sempre. Aquestos moments poden anar des de la primera vegada que algú et besa o, pot ser, la primera vegada que creues dues paraules amb algú que es convertirà en imprescindible.

Imprescindibles hi ha poques coses a aquest món. Imprescindible no hi ha ningú, excepte qui reapareix en la teva vida just a temps. Imprescindible no hi ha res que no siga saber perdonar, i perdonar de cor, per poder continuar vora aquella persona que sempre apareix en el moment idoni.

Moments tots tenim al cor.

Ara vull admetre que hi ha un moment que quedà plasmat. Un moment que recorde com si fos ahir. Perquè serà un moment que el temps no s’endurà del meu record, perquè som jovens i podem recordar sols lo bo i perquè pot ser no som imprescindibles cap dels dos, però hi estem a aquest món i ens coneguérem, i d’aquí va eixir l’imprescindible per a tot jove: l’amistat.

.

Soc o no soc depèn de com em mires, perquè les mirades parlen més del que s’esperem. Que tal vegada, esperar, esperem més bé poc i, es que, la paciència és d’allò que més escasseja. Tots escassegem alguna vegada, normalment quan més falta fem. Tot plegat, falta, el que es diu fer falta no es que en faja massa, però també se que algú encara em troba a faltar. I, es que, sincerament, tots fallem en algun moment.

un i l'altre.

I després, ell la va besar. I tots els seus problemas desaparegeren de colp amb aquell contacte. I no eren ningú, excepte quan es besaven. Els seus llavis paraven el temps. I no eren ningú si, de tant en tant, no es tenien un vora l’altre.

Podien parlar-se amb la mirada, excepte quan es besaven. Perquè, quan es besaven, no els calia res més que els llavis de l’altre.

I eren així, eren un i altre o ningú. Podien ser desconeguts o podien estar distants; s’odiaven tant com es podien estimar. I així eren, excepte quan es besaven.

La besava perquè l’estimava. Era una manera diferent d’estimar-la. Perquè, pot ser, tan sols eren això: un i l’altre o ningú, excepte quan es besaven.

Fui miedo.

Fui miedo a perderte en cada vaivén que te dio la vida. Lágrimas tanto de tristezas como de alegrías, de fuerzas y flaquezas contigo a mi lado. Hoy soy miedo porque no estás, miedo a perder de nuevo en una partida en la que no nos dejaron jugar. Flaquezas porque no está tu sonrisa para darme fuerza. Energía y letras para que todo el mundo sepa que no tuviste miedo a dejarte llevar, a salir, a reír junto a mi. A ofrecerme el poco tiempo que tuviste, a arrancarme carcajadas en momentos difíciles. Hoy soy fuerte porque lo fuiste por mi, porque no te desencantó ver que exactamente era nada, porque me tendiste la mano amiga que te recoge al caer, que te seca las penas y te acuna en las noches en las que conciliar el sueño es casi tan difícil como sobrevivir. Hoy soy poesía para que la leas, para que sepas que deje de ser nada para poder ser tu memoria, para que tu corazón continúe latiendo sea donde sea, para que no se desperdicien los besos que ya no podrás dar, los que diste y los abrazos tiernos que tuve la suerte de apreciar. Porque hoy soy todos nuestros viernes, nuestros enfados, tu dolor que era el mio, nuestras fotos, las difíciles salidas de paseo, las meriendas en un rincón de tu cuarto, las rosas rosas, las largas llamadas de teléfono, los mensajes que expresaban todo lo que tal vez no te supe decir, tu nombre y el mio en una chapa de metal, la ventana de tu habitación. Te prometo que, entre lágrimas, seré tu recuerdo y en cada línea pondré mi corazón que es el tuyo. Que no abandonaré y no dejaré que el olvido se coma nuestra prosa. Que el miedo no podrá conmigo. Te prometo que seré tu sonrisa en todas en todas partes, tus ganas de vivir, tu sensatez, tu fuerza. Te prometo que seré todo aquello que me entregaste. Te prometo que aunque caiga y llore, y me sienta sola sin ti, y tan solo tenga ganas de tirar la toalla y dejarlo todo, seré fuerte simplemente porque tu lo fuiste por ti y por mi. Te quise, te quiero pequeña y siempre te querré.

treinta y siete.

Me gustaba pensar que siempre estaría a mi lado, para que no me sintiese sola. El aire alborotaba sus cabellos oscuros que se despeinaban sobre aquella sonrisa que daba vida. Sus carcajadas aportaban esa energía que todo el mundo necesita para llevar con fuerza el día a día que, aunque parezca que no, desgasta.  Desprendía ganas de vivir, entusiasmo, ímpetu, superación, coraje. No era perfecta para todo el mundo, era perfecta para mí y para todo aquel que supo ofrecerle su tiempo, mientras ella te regalaba el suyo. Te quiero.