El temps se’ns
va. O més bé ens el lleven de les mans. Que som menuts per al que volem i jovens
per berenar-se el món a mitjan vesprada mentre mirem la tele i, entre rialles,
perdem el temps.
El temps el
compartim, no sempre amb qui volem, però sempre amb algú. El temps ens posa a
cadascú al seu lloc. El temps ens ofereix moments inoblidables que queden
gravats sempre a la nostra ment, perquè, com que encara som jovens, podem
recordar el que volem. El temps li dona al oblit allò que no volem recordar, i
els jovens el que no volem recordar són aquells moments que més ens dolen,
però, en canvi, si volem tindre sempre consciència d’aquells moments que ens marcaren
per a sempre. Aquestos moments poden anar des de la primera vegada que algú et
besa o, pot ser, la primera vegada que creues dues paraules amb algú que es
convertirà en imprescindible.
Imprescindibles hi
ha poques coses a aquest món. Imprescindible no hi ha ningú, excepte qui
reapareix en la teva vida just a temps. Imprescindible no hi ha res que no siga
saber perdonar, i perdonar de cor, per poder continuar vora aquella persona que
sempre apareix en el moment idoni.
Moments tots
tenim al cor.
Ara vull admetre
que hi ha un moment que quedà plasmat. Un moment que recorde com si fos ahir.
Perquè serà un moment que el temps no s’endurà del meu record, perquè som
jovens i podem recordar sols lo bo i perquè pot ser no som imprescindibles cap
dels dos, però hi estem a aquest món i ens coneguérem, i d’aquí va eixir l’imprescindible
per a tot jove: l’amistat.