Adeu, adeu.

No em fa fastig saber que no hi ets. Tan si val si et trobo a faltar com si ho deixo de fer. Mai no m’han fet cap gracia el acomiadaments, barregen massa sentiments.

Jo soc de les que plora, als acomiadaments dic. Ja us he dit que no m’agraden, que no em faig amb ells. Però tampoc acostume als retrobaments, que em fan goig no us ho negue, perquè normalment esperes eixe moment, no se dir-te certament si amb ànsia. La qüestió és que els retrobaments ens fan els nervis fora, perquè els esperem, sempre hi ha a dintre alguna mena de llumeneta que ens fa esperar que aquells dels que se’m acomiadat tornin.

No tothom del que t’has acomiadat torna, i dels que tornin, fes-te l’ànim de que se’n tornaran a anar, això és així. Per això tampoc m’agrada plorar als acomiadaments, són una mena de forma d’anar endavant en el temps, marquen moments. Alguns fan més mal que altres, però tot acomiadament és costos.

No podem anar en contra d’ells. Retenir a qui se’n ha d’anar, deuria ser delit. Així que et deixe anar, no em fot gens que no et puga veure en molt de temps; així és com avancen les nostres histories, això és el que hi ha, no es que em resigne, sols parle de la realitat.

Adeu, adeu. Tornaré a encendre la llumeta per esperar-te en vela, per a quan tornis dic.