jueves, 19 de enero de 2012

Flors.

Avui us contaré la història d'amistat efímeres, aquelles que tan pronte apareixen com es desvaneixen a l'oblid. Són com flors que a la primavera florixen i adornen tot cap que esdevinga bo, pero que en acabar l'estiu, on perden la seua esplendor, es marceixen i acaben formant part del marro del terra del que tots acabem formant part algun dia. Algunes d'aquestes flors s'arrelen fort i desitjaries mai no pedreles, que mai no arribara l'hivern, però desgraciadament mai no eres el suficientment adecuat per protegir-les i que el fred no els fasa pedre el seu color. De vegades et desvius per conservar-les, per evitar que es gelen, per evitar que sucumbeixen; però tot esforç es insuficient. El cicle ha de continuar, l'hivern ha d'arribar més tart o més pronte, potser siga un hivern més benevol i deixe que alguna flor quede en peu; però també hi ha hiverns devastadors que canvien tot el paissatge, que el plenen de boira, de plutjes i nevades. I en aquestos moments, l'afan per mantindre aquelles flors que trobares es inútil, tot el que puges fer quedara amagat baix les gelades de les nits, tot acabarà arrasat per la plutja, els trons i els rellamps d'una nit de tronada. 
D'altra banda, tu tan sols eres una altra flor, que també sucumbirá a les tempestes i tal vegada mai no torne a eixir.