un i l'altre.

I després, ell la va besar. I tots els seus problemas desaparegeren de colp amb aquell contacte. I no eren ningú, excepte quan es besaven. Els seus llavis paraven el temps. I no eren ningú si, de tant en tant, no es tenien un vora l’altre.

Podien parlar-se amb la mirada, excepte quan es besaven. Perquè, quan es besaven, no els calia res més que els llavis de l’altre.

I eren així, eren un i altre o ningú. Podien ser desconeguts o podien estar distants; s’odiaven tant com es podien estimar. I així eren, excepte quan es besaven.

La besava perquè l’estimava. Era una manera diferent d’estimar-la. Perquè, pot ser, tan sols eren això: un i l’altre o ningú, excepte quan es besaven.