nostra amistat.

El temps se’ns va. O més bé ens el lleven de les mans. Que som menuts per al que volem i jovens per berenar-se el món a mitjan vesprada mentre mirem la tele i, entre rialles, perdem el temps.

El temps el compartim, no sempre amb qui volem, però sempre amb algú. El temps ens posa a cadascú al seu lloc. El temps ens ofereix moments inoblidables que queden gravats sempre a la nostra ment, perquè, com que encara som jovens, podem recordar el que volem. El temps li dona al oblit allò que no volem recordar, i els jovens el que no volem recordar són aquells moments que més ens dolen, però, en canvi, si volem tindre sempre consciència d’aquells moments que ens marcaren per a sempre. Aquestos moments poden anar des de la primera vegada que algú et besa o, pot ser, la primera vegada que creues dues paraules amb algú que es convertirà en imprescindible.

Imprescindibles hi ha poques coses a aquest món. Imprescindible no hi ha ningú, excepte qui reapareix en la teva vida just a temps. Imprescindible no hi ha res que no siga saber perdonar, i perdonar de cor, per poder continuar vora aquella persona que sempre apareix en el moment idoni.

Moments tots tenim al cor.

Ara vull admetre que hi ha un moment que quedà plasmat. Un moment que recorde com si fos ahir. Perquè serà un moment que el temps no s’endurà del meu record, perquè som jovens i podem recordar sols lo bo i perquè pot ser no som imprescindibles cap dels dos, però hi estem a aquest món i ens coneguérem, i d’aquí va eixir l’imprescindible per a tot jove: l’amistat.