Cada vegada que
he estat trista, ha estat el teu ‘bonica’
per alsar-me el cap. Les teues carícies llunyanes, que es senten fort a la meua pell, per
calmar-me.
Has estat per
demostrar-me que la distància no és obstacle.
Aquest escrit
sols és per dir-te que el moment que més anhele
és aquell en el que espere veure’t baixar del tren. I tinc por de l’hora
de tornada i de l’última abraçada.
M’encanten tots i
cadascun dels pocs moments que em viscut junts. I he entès, per fí, que ets qui
a la llunyania estàs vora meua.
He aprés a viure esperan-te,
troban- te a faltar a cada passa i disfrutant tots els detalls que m’ofereixes
sense quasi adonar-te’n.
Avui vuic
agrair-te que ets el millor amic que hi
he pogut trobar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario